Sis contes que fan por i una crida !!
1. Conte de les Escombres
<< Un fabricant d´ escombres li comentava a un altre: Mira, jo “robo” les escombres i fabrico els pals d´ escombra amb un cost total de 4 € . I tu com ho fas per vendre-les a 3 € ?. Doncs es molt fàcil, digué l´ altre: jo “robo” el pal i l´ escombra. >> . I tothom estava molt content per que aquesta “rivalitat” podia ser “bona”, podia “beneficiar” al “consumidor final”, que obtindria un preu molt “bo” per les escombres. Però, un temps desprès, va resultar que les víctimes dels robatoris d´ escombres i els fabricants que realment fabricaven es van veure obligats a tancar. Això va provocar més atur i els nous aturats ja no tenien diners ni per comprar l´ escombra més barata. També va passar que la empresa “lladre” ja no va tenir competència i va pujar el preus de les escombres “robades” molt i molt, i es va fer molt i molt rica, i la gent es va anar empobrint comprant escombres “robades” molt i molt cares, ...
2. Conte de la Eficiència i la Productivitat
Va haver un temps on les gallines campaven lliurement per els camps d´ una masia que treballava tota una família pagesa. Les gallines menjaven herbes i gra dels camps. Un dia, un pagès veí els va proposar: << Hi ha uns productes “agroquímics” que fan industries molt importants, “amigues” dels pagesos, que permeten augmentar la producció dels nostres camps i, per tant, ens permeten vendre més i guanyar molts més diners ... Podem fer-nos socis i fer això junts. Cal dir, també, que els agroquímics son una mica cars, que cal que els fem servir amb màscares per evitar al·lèrgies i intoxicacions, que la qualitat dels productes empitjora i que els productes adquireixen una certa toxicitat admesa legalment. Però ... què es això comparat amb els beneficis que tindrem ? >>.
I es van posar mans a l´ obra, i les gallines van començar a menjar la nova herba i el nou gra. Temps després, van pensar que ficant les gallines en un recinte tancat podrien engreixar més fàcilment, ja que no caminarien tant voltant per els camps. Després van pensar que ficant-les en gàbies de 30x40cm, fent varis pisos de gàbies, posant -lis llum per la nit, ... podrien tenir moltes gallines en menys espai, farien encara menys exercici i menjarien convulsivament nit i dia, augmentaria molt la producció d´ ous i de carn de gallina, podrien fins i tot rebaixar preus gràcies a aquesta “compressió” i explotació de gallines. Aquestes “bèsties”, serien “màquines” perfectes de produir menjar i “benestar” per a tota la “Humanitat”. Van pensar també matar les gallines als 6 mesos d´ edat, ja que fins als 5 anys seguien menjant però gaire be no guanyaven pes.
I una vegada les gallines van ser sotmeses fins al extrem per el “be” de “tots/es”, van pensar que seria bo també fer “selecció humana”, per que no era eficient ni productiu mantenir: malats, vells, disminuïts, mandrosos, captaires, analfabets i gent “insensata” contrària al “progrés” que ells proposaven. I després van pensar també ...
3. Conte del Benefactor
Un cacic s´ enorgullia públicament dient: << Al llarg de la meva vida he fet fortuna i he donat feina a tot aquest poble de famolencs desagraïts. Des de sempre, la gent d´ aquest poble, m´ ha estat pagant rendes “justes” per treballar les terres de quasi tota la comarca, que son de la meva propietat. També, més de 100 treballadors, amb les seves 100 famílies, han pogut menjar gràcies a la feina que han tingut ampliant i magnificant el meu palau. No soc jo, doncs, el gran Benefactor d´ aquest poble? >>. Un home li contestà: << Els membres de la petita cooperativa agrícola d´ aquest poble, han treballat molt i junts per comprar-te una mica de terrenys i així deixar de pagar les teves rendes abusives, han treballat per produir els seus aliments i per construir-se uns habitatges dignes compartint coneixements i esforços, han treballat molt per cobrir les seves necessitats bàsiques i, sobre tot, han aconseguit ser lliures i no dependre de la caritat falsa de cap poderós. Aquets sí que son Benefactors de la Humanitat >>. (Millor que 1 Palau per 1 família, son 100 Habitatges per 100 famílies).
4. Conte de la Inundació
En una casa va haver una inundació. Els veïns ràpidament van acudir amb cubells a les mans per ajudar a treure aigua. Tothom pensava: << Quina desgràcia ha tingut el veí, aniré una estona a treure aigua i “quedar be” davant ell i la resta del poble >>. Això mateix van pensar molts i la inundació per moments semblava que es reduïa. Després, amb diverses excuses, el veïns van anar deixant d´ ajudar a treure aigua per tornar a la feina de casa seva. Finalment, el veí va quedar sol amb la seva desgràcia i ho va perdre tot. Tothom va cobrir l´ expedient ajudant-lo a treure aigua, però ningú es va preocupar de tapar el forat per on seguia entrant aigua, tothom va consolar a la víctima però ningú va voler (o ningú es va preocupar) de anar a la arrel del problema.
5. Conte del Mercat
Va haver un temps, filla meva, on els pobles eren plens de comerços i de mercats de pagesos que cobrien totes les necessitats de la gent. Els comerciants compraven directament als productors locals o en mercats de majoristes. Els pagesos venien o intercanviaven els seus productes amb altres.
Avui en dia, pare, això funciona diferent: Existeixen grans súper mercats privats que venen per tot arreu. Quan més grans son, quan més quota de mercat tenen, més poden pressionar als productors per obtenir millors preus, fins i tot preus per sota de cost si s´ amenaça als productors amb importar productes molt econòmics de països pobres. També, com els lloguers de locals als pobles son alts, es construeixen noves “ciutats” per “comerç i oci” fora dels pobles, on còmodament tots poden anar amb cotxe i comprar tot el que calgui i més, ... Avui en dia, pare, qualsevol producte del món el podem tenir a qualsevol lloc del món, en qualsevol moment, al millor preu que puguis imaginar. Tot això, gràcies a un consum il·limitat d´ energia i recursos no renovables i a preu de “ganga”.
6. Conte de les Taronges
A l´ altre banda del món, hi havia un poblet que vivia del camp, un poblet pobre que no tenia industria ni alternatives de feina, un poblet que vivia de la producció/comercialització de taronges, un poblet amb un terratinent (cacic) que tenia grans terrenys plens de tarongers, un cacic que aprofitant la misèria de la gent del poble aconseguia treballadors en règim d´ esclavatge (nens i nenes, per exemple), un terratinent que obtenia grans produccions de taronja i es podia permetre vendre-les a grans distribuïdors a preus molt ajustats, un cacic que comprava a preu de ganga totes les terres dels petits productors que feien “fallida” al no poder vendre les taronges al preu marcat per el terratinent, un cacic que incorporava a les seves terres els nous “esclaus” (que abans tenien terres), ... El país, que també era molt pobre, necessitava obtenir “divises” per poder comprar les moltes coses que no tenia: medicaments, tractors, benzina, ... Per això, el país va apostà per el producte que sabien fer, per les taronges, i va decidir contractar avions comercials per fer arribar les taronges arreu del món. Per això, va subvencionar vols comercials i va donar les màximes facilitats al terratinent per que pogués produir més i més taronges. I aquestes taronges van arribar al 1r món i, per aconseguir vendre-les be, les van oferir a un preu 50% inferior al preu de venda dels productors locals. El país taronger, finalment, va rebre les desitjades “divises” amb les que el cacic va poder comprar tractors, benzina, ... per produir més i més taronges, per adquirir més terres a preu de ganga, per incorporar nous esclaus, per seguir enriquint-se a mans plenes, ...
Per altre banda, els productors de taronja del 1r món, desesperats, es van veure forçats a agafar personal immigrant sense papers, sense altes a la Seguretat Social, sense indemnitzacions per acomiadament, treballant “a destajo”, amb un salari mínim que no inclou les despeses del menjar i dels barracons per dormir a prop dels camps, ... També, van decidir vendre les taronges a les botigues sense factura, sense pagar impostos, fent economia submergida, deixant de “mimar” tant els tarongers i la qualitat de les taronges, fent servir pesticides i agroquímics fins al límit de lo legal e insalubre. I així va ser com la producció de “taronges”, aquí i allà, va convertir-se en una activitat frenètica de producció massiva de “coses” per vendre, en permanent degradació de condicions de treball i producció.
... I UNA CRIDA !!
Indira Ghandi ens deia: “Hi ha recursos per satisfer les necessitats de tota la humanitat però no per satisfer l´ avarícia dels homes”. També ens deien que “lo barat surt car“, i el cert es que tot s´ acaba pagant d´ una o altre manera. La nostre Terra es finita i els recursos son limitats.
Així doncs, Com pot un “Estat de Dret Democràtic” admetre en el Mercat, en igualtats de condicions, productes obtinguts amb explotació laboral i ambiental ?
Com els productors que s´ esforcen en fer les coses be tenen que vendre els seus productes al preu que fixen aquells que es lucren i oprimeixen fins al extrem al poble i a la terra ?
Aquest “Sistema” demolidor socialment creix (o no) amb cada acte nostre diari de compra:
Amics / gues: Siguem Alternatius en la nostre quotidianitat !!
Jordi Cordero
16/12/2010
No hay comentarios:
Publicar un comentario