viernes, 28 de enero de 2011

ICV-EUiA se felicita por la aprobación de su moción a favor de saldar la hipoteca en casos de desahucio.

Todos los grupos políticos, han apoyado la propuesta de los  deICV_EUiA para pedir un cambio en la ley hipotecaria que incluya la figura de la dación en pago, de modo que, en los casos de residencia habitual, si el banco ejecuta la hipoteca y se queda con la vivienda, la totalidad de la deuda (principal, más intereses y costas judiciales) quede liquidado, tal como sucede en otros países de la UE.
Como portavoz de ICV-EUiA, me alegro por este acuerdo en Badia del Vallès  "ya  que estamos ante un conflicto social que cada día afecta a más familias y que se concreta en el ámbito local, ya que son los ayuntamientos en un momento de crisis económica como el actual donde se dirigen mayoritariamente las personas y familias afectadas en busca de ayuda".

miércoles, 19 de enero de 2011

ICV-EUiA presentarà dos mocions al ple del mes de gener.

La primera serà una exposició contra la supressió de les ajudes a aturats de llarga durada que ja no cobren cap mena de prestació. Aquesta moció pretén aconseguir el recolzament del ple en el rebuig a la proposta del PSOE d'eliminar l'ajuda de 426 € que reben els qui ja no tenen cap altra ajuda. ICV considera que eliminar aquesta ajuda en l'actual moment és injust, insolidari i inútil per pal·liar el dèficit públic i que només pretén acontentar el món financer. La segona moció insta al govern de l'estat a modificar la Llei Hipotecària a fi de regular la dació en pagament com a mesura per evitar els desnonaments per motius econòmics. ICV es fa ressò de la campanya de la Plataforma d'Afectats per la Hipoteca a on volen posar de manifest la duresa en el tracte als qui no poden pagar la hipoteca ja que es queden, en una àmplia majoria dels casos, endeutats de per vida. Amb la dació en pagament i el fet de regular que l'hipotecat quedi com a llogater a l'habitatge s'aconsegueix evitar el desnonament dels afectats, la permanència d'un deute de per vida i i que l'habitatge continuï fent una funció social: ser ocupat per persones per desenvolupar projectes de vida autònoms i lliures. ICV demana que aquesta regulació, que ja havia estat inclosa en el protocol signat per Badia entre Catalunya Caixa i Secretaria d'Habitatge, sigui norma general per a tot l'estat en especial en uns moments en els que moltes famílies estan passant per situacions de greu dificultat econòmica.
Una situació davant de la que el govern de Zapatero es limita a anunciar mesures que van en una única direcció: la de suprimir l'ajut de 426 € mensuals a les persones aturades sense subsidi d'atur a partir del mes de febrer de 2011.

domingo, 16 de enero de 2011

domingo, 9 de enero de 2011

Crisis en ICV-EUiA? What crisis????

Os dejo una pequeña NOTA del Compañero José Pérez. Es el posicionamiento de ICV-EUiA, sobre una noticia que publicó el Sr. Albert Díez

Mi amigo y compañero Albert Díez, reflexiona desde las páginas de la AEB sobre la "crisis" existente entre las direcciones de ICV y EUiA por el nombramiento del senador, que si nada cambia, nos corresponde tras las elecciones autonómicas. Y pongo comillas al concepto de crisis porque hay ganas de ver crisis donde sólo son discrepancias para aplicar unos acuerdos de coalición que vienen del 2003. Agradezco el interés por dar información de lo que ocurre en la coalición por parte del amigo Albert, aunque me sorprende que la noticia de lo que ocurre a nivel nacional en ICV y EUiA preocupe a quien sólo hace política desde el municipalismo, sin mirar ni atender más allá. Y digo que lo agradezco porque fuera interesante que también publicara notas y artículos de opinión en referencia a la innumerable cantidad de coincidencias, propuestas, acuerdos y trabajos conjuntos que ICV y EUiA hacemos en toda Cataluña. Y lo hacemos con normalidad, siendo como somos, dos fuerzas políticas con proyectos no del todo coincidentes, pero que entienden que la unidad de las izquierdas es la estrategia correcta y realista para conseguir que algunas de nuestras propuestas puedan prosperar. Me parece que poner tanta luz sobre una discrepancia puede servir para justificar el hecho de no haberse estudiado más a fondo la oferta honesta y transparente que ICV-EUiA hizo a la AEB para ir juntos a las próximas elecciones municipales para conseguir el cambio de gobierno que, entre otras cosas, Badía necesita. Creo sinceramente que extraer conclusiones de un debate entre ambas organizaciones a nivel nacional, extrapolándolas como lo que podría pasar a nivel de Badía,  es hacer una voltereta intelectual sin sustrato racional ni lógico.

Vuelvo a repetir, como lo hice por activa y por pasiva en  las dos reuniones que con los representantes de la AEB tuvimos, en Badia las decisiones de lo que hacemos, cómo lo hacemos y cuando lo hacemos las tomamos las personas que integramos ICV-
EUiA en Badía. Y esta autonomía parte del principio de que sólo los y las que estamos a pie de calle sabemos lo que es mejor para nuestro municipio. Y como muestra puedo afirmar que, por ejemplo, la coalición ICV-EUiA en Badía mantiene unos acuerdos sobre financiación, organización y propuesta política que sólo repercuten en Badía y que son completamente diferentes de las de otras localidades. Así funcionamos en ICV-EUiA, con plena libertad y autonomía y, debido a esta manera de hacer, tenemos la buena salud que hoy en día existe en nuestra coalición en Badía, que es lo que más nos preocupa a la mayoría de nosotros. Pues sí, nosotros hacemos política pensando en Badía y anteponiendo Badía a cualquier interés de partido o personal. Y por eso quisimos cerrar filas con quien nosotros creíamos que pensaban igual que nosotros: anteponer Badía a cualquier otro tipo de intereses ajenos a nuestro municipio. Qué pena que no nos hayan querido escuchar!

José Pérez es el Coordinador de la colalición de ICV-EUiA en Badía del Vallés.


viernes, 7 de enero de 2011

"2.010, EL AÑO DEL MAYOR ATAQUE DEL NEOLIBERALISMO A LAS CONQUISTAS LABORALES Y SOCIALES DE LA DEMOCRACIA ESPAÑOLA"

artículo de Cayo Lara.
El año que se ha acabado, deja un reguero de sufrimiento para demasiada gente. Un sufrimiento injusto e inútil porque se produce como resultado de una salida cruel a una crisis que han generado los especuladores financieros y cuyas consecuencias las está cargando el Gobierno neoliberal de Zapatero sobre las espaldas de las víctimas.

Ha sido un año triste porque hay más pobres y hay ricos que son aún más ricos, hay más paro, más inseguridad en el trabajo, más miedo, más marginación social, más gente en el abismo, más opulencia e indiferencia y más individualismo y racismo frente a la castigada inmigración. Ha decrecido la fraternidad y nos han robado la débil democracia que teníamos. Demasiados espacios de la Justicia están ciegos y complacientes ante los poderosos e inquisidores con los que luchan contra la corrupción y por la memoria histórica. A la juventud mejor formada de nuestra historia le han robado la esperanza y el control mediático del pensamiento libre es asfixiante, debilitando el medio público y sustituyendo canales de información por tele basura.

Ridiculizando la soberanía nacional, el Gobierno neoliberal de Zapatero puso la democracia de rodillas ante el poder financiero, claudicó ante el Vaticano con la retirada de la Ley de Libertad Religiosa, privilegió a Marruecos con vergonzosos tratados comerciales no condenando la masacre contra el pueblo saharaui y se descubrió el sucursalismo vergonzoso del Gobierno de EEUU, a través de las informaciones de Wikileaks.

Los desahucios de más de 100.000 familias de sus viviendas demuestra la usura insaciable de la Banca. No sólo hipotecaron a millones de familias con precios escandalosamente especulativos de la vivienda, por la ausencia de intervención pública del Gobierno neoliberal de Zapatero, sino que ahora los desahucian y pretenden dejarlos esclavizados para pagar la deuda de la especulación. Como premio el Gobierno neoliberal de Zapatero, de acuerdo con el ultraderechista PP, ha decidido bancarizar las Cajas de Ahorro.

Tiembla el Estado frente a las notas de las agencias de calificación, que son sencillamente instrumentos al servicio de los especuladores financieros para que los inversores en la deuda soberana incrementen sus impúdicos intereses mientras piden que se reduzca el déficit para que así se garantice el pago de la deuda y sus jugosos beneficios para repartir en los Consejos de Administración de unas élites cada vez más ricas y poderosas.

Un Gobierno neoliberal de Zapatero esclavo, que no soberano, que decretó el primer estado de alarma de la democracia, nos miente una y mil veces con el coro de voceros del neoliberalismo que machacan como un martillo pilón nuestro pensamiento; “solo hay una receta para salir de la crisis” la del pensamiento único, la receta de que paguen los de abajo el festín de los de arriba.

Así se ataca al débil estado del bienestar como nunca. El tijeretazo con recortes salariales a los empleados públicos, a los fondos de cooperación, congelación de pensiones, reducción de la inversión y del empleo público, que provoca una perdida del poder adquisitivo de la mayoría, debilitando el consumo e incrementando la crisis y el paro.

Asistimos a un ataque sin precedentes a los sindicatos de clase y a los recortes de derechos laborales con una reforma injusta e inútil que subvenciona los despidos, precariza el empleo y ataca la negociación colectiva. Se rebajan los impuestos a las grandes empresas mientras se ahoga a las pequeñas y a los autónomos. Se aumentan los impuestos indirectos a los de abajo y se permite un fraude fiscal escandaloso, consintiendo a los paraísos fiscales. La exigua hacienda pública se nutre mayoritariamente de los impuestos a las rentas del trabajo mientras se reducen los provenientes de las rentas del capital. No hemos conocido ni una sola medida fiscal del Gobierno neoliberal de Zapatero ante los responsables de la crisis para que contribuyeran a una salida social.

Se ha aprobado para 2.011 el presupuesto más antisocial de la era Zapatero y se barrunta un nuevo año de más sufrimiento para muchos porque ya recoge las recomendaciones de las 37 mayores empresas al Gobierno neoliberal de Zapatero. Suprimir los 426 euros a los pobres más pobres, privatizar parcialmente empresas públicas rentables como AENA y la Lotería Nacional y rebajar impuestos a grandes empresarios con beneficios. La escandalosa subida de la luz queda como el regalo de navidad de Zapatero a las Eléctricas, mientras el SMI más bajo de Europa, sube por debajo de la inflación.

En la Comisión del Pacto de Toledo, los neoliberales y los ultraderechistas ( PSOE y PP), así como los nacionalistas de derechas, CIU, PNV y algún otro, han abierto la puerta para que Zapatero siga ilusionado con aumentar la edad de jubilación y el periodo de cálculo de las pensiones, con los objetivos de recortar las pensiones futuras y alimentar los planes privados para favorecer a la banca.

Mientras tanto la organización de los empresarios más ricos de España (CEOE), elige un presidente nuevo con discurso viejo. Menos sector público y más neoliberalismo y en el ultraderechista PP brindan con champán con música de fondo de “El Padrino” por dos razones. Una porque el ultraderechista Fabra ha sido absuelto por una justicia que ha dejado prescribir cuatro graves delitos, y, la otra, porque Zapatero, con su negativa a reformar la ley electoral, prefiere que gobierne el ultraderechista PP antes que Izquierda Unida de España crezca en el Parlamento y le pone así la alfombra azul al ultraderechista Rajoy hacia la Moncloa sin más mérito que el vergonzoso "caso Gurtel".

Con este panorama, que no ha frenado la Huelga General del pasado 29 de Septiembre ni las movilizaciones sindicales que hemos apoyado desde Izquierda Unida de España, el 2.011 será un año duro que debemos afrontar con más organización y movilización, con los sindicatos y el tejido social crítico que queda en éste país para poner coto a tanto despropósito y ataques a los derechos y conquistas laborales y sociales de los trabajadores y trabajadoras.

La lucha por el empleo y contra la marginación y exclusión social, el derecho a la vivienda frente a los desahucios, la defensa de lo público, del estado del bienestar y de los derechos laborales, regenerar la democracia y la ética en las instituciones y la lucha por la igualdad son algunos de los objetivos irrenunciables para el nuevo año enmarcado en las elecciones municipales y autonómicas en las que debemos ganar presencia en las Instituciones.

El PSOE y el PP defienden el mismo modelo neoliberal. La alternativa de izquierdas a ese neoliberalismo salvaje es la tarea que tenemos por delante en Izquierda Unida de España. No nos resignamos y como recordó Josefina de Marcelino, la esposa del recientemente fallecido Marcelino Camacho, "SI UNO SE CAE, SE LEVANTA INMEDIATAMENTE Y SIGUE ADELANTE".

sábado, 1 de enero de 2011

El Preu de les coses

Sis  contes  que  fan  por   i   una  crida !!

1.    Conte  de  les  Escombres
<<  Un fabricant d´ escombres li  comentava a un altre:  Mira,  jo “robo” les escombres i  fabrico els pals d´ escombra amb un cost total de  4 € .   I tu com ho fas per vendre-les a  3 € ?.   Doncs es molt fàcil,  digué l´ altre:   jo “robo” el  pal  i  l´ escombra. >> .     I  tothom estava molt content per que aquesta  “rivalitat”  podia ser  “bona”,  podia  “beneficiar”  al  “consumidor final”,  que obtindria un preu molt “bo” per les escombres.   Però, un temps desprès, va resultar que les víctimes dels robatoris d´ escombres  i  els fabricants que realment fabricaven es van veure obligats a tancar.   Això va provocar més atur  i  els nous aturats ja no tenien diners ni per comprar l´ escombra més barata.  També va passar que la   empresa “lladre”   ja no va tenir competència  i  va pujar el preus de les escombres “robades”  molt i molt,   i es va fer molt i molt rica,   i  la gent es va anar empobrint comprant escombres “robades”  molt i molt cares, ...

2.    Conte  de  la  Eficiència i la  Productivitat
Va haver un temps on les gallines campaven lliurement per els camps d´ una masia que treballava tota una família pagesa.  Les gallines menjaven herbes i gra dels camps.  Un dia, un pagès veí els va proposar:     <<  Hi ha uns productes “agroquímics” que fan industries molt importants, “amigues” dels pagesos, que permeten augmentar la producció dels nostres camps  i, per tant, ens permeten vendre més i guanyar molts més diners ...  Podem fer-nos socis  i  fer això junts.  Cal dir, també, que els agroquímics son una mica cars,  que cal que els fem servir amb màscares per evitar al·lèrgies i  intoxicacions,  que la qualitat dels productes empitjora i  que els productes adquireixen una certa toxicitat admesa legalment.   Però ...  què es això comparat amb els beneficis que tindrem ? >>.
I es van posar  mans a l´ obra,  i les gallines van començar a menjar  la nova herba  i  el nou gra.  Temps després,  van pensar que ficant les gallines en un recinte tancat podrien engreixar més fàcilment,  ja que no caminarien tant voltant per els camps.  Després van pensar que ficant-les en gàbies de 30x40cm,  fent varis pisos de gàbies, posant -lis  llum per la nit, ...   podrien tenir  moltes gallines en  menys espai,  farien encara menys exercici  i  menjarien convulsivament  nit i dia,  augmentaria molt la producció d´ ous  i  de  carn de gallina,  podrien fins i  tot rebaixar preus gràcies a aquesta  “compressió”  i  explotació  de gallines.  Aquestes “bèsties”,  serien “màquines” perfectes de  produir menjar  i  “benestar”  per a  tota la “Humanitat”.  Van pensar també matar les gallines als 6 mesos d´ edat,  ja que fins als 5 anys seguien menjant però gaire be no guanyaven pes.
I  una vegada  les gallines  van ser sotmeses fins al extrem per el “be” de “tots/es”,  van pensar que seria bo també fer  “selecció humana”,  per que no era eficient ni productiu mantenir:  malats, vells, disminuïts, mandrosos, captaires, analfabets i gent “insensata” contrària al “progrés” que ells proposaven.   I  després  van pensar també ...

3.    Conte  del  Benefactor
Un   cacic s´ enorgullia públicament dient: << Al llarg de la meva vida he fet fortuna i he donat feina a tot aquest poble de famolencs desagraïts. Des de sempre, la gent d´ aquest poble, m´ ha estat pagant rendes “justes” per treballar les terres de quasi tota la comarca, que son de la meva propietat. També, més de 100 treballadors, amb les seves 100 famílies, han pogut menjar gràcies a la feina que han tingut ampliant i magnificant el meu palau.  No soc jo, doncs, el gran Benefactor d´ aquest  poble? >>.   Un home li contestà: << Els membres de la petita cooperativa agrícola d´ aquest poble, han treballat molt i junts per comprar-te una mica de terrenys i així deixar de pagar les teves rendes abusives, han treballat per produir els seus aliments i per construir-se  uns habitatges dignes compartint coneixements i esforços, han treballat molt per cobrir les seves necessitats bàsiques i, sobre tot, han aconseguit ser lliures i no dependre de la caritat falsa de cap poderós. Aquets sí que son Benefactors de la Humanitat >>.  (Millor que 1 Palau per 1 família, son 100 Habitatges per 100 famílies).

4.    Conte  de  la  Inundació
En una casa va haver una inundació.  Els veïns ràpidament van acudir amb cubells a les mans per ajudar a treure aigua.  Tothom pensava:   <<  Quina desgràcia ha tingut el veí,  aniré una estona a treure aigua i  “quedar be” davant ell i la resta del poble >>.   Això mateix van pensar molts i la inundació per moments semblava que es reduïa.   Després, amb diverses excuses, el veïns van anar  deixant d´ ajudar a treure aigua per tornar a la feina de casa seva.   Finalment, el veí va quedar sol amb la seva desgràcia i ho va perdre tot.  Tothom va cobrir l´ expedient ajudant-lo a treure aigua,  però ningú es va preocupar de tapar el forat per on seguia entrant aigua,  tothom va consolar a la víctima  però ningú va voler (o ningú es va preocupar) de  anar a la arrel del problema.

5.    Conte  del  Mercat
  Va haver un temps, filla meva, on els  pobles  eren plens de comerços i de mercats de pagesos que cobrien totes les necessitats de la gent. Els comerciants compraven directament als productors locals o  en mercats de majoristes.  Els pagesos venien o intercanviaven els seus productes amb altres.
  Avui en dia, pare, això funciona diferent:  Existeixen grans  súper mercats  privats que venen per tot arreu. Quan més grans son, quan més quota de mercat tenen, més poden pressionar als productors per obtenir millors preus, fins i tot preus per sota de cost si s´ amenaça als productors amb importar productes molt econòmics de països pobres.  També, com els  lloguers de locals  als pobles son alts, es construeixen noves “ciutats”  per “comerç i oci”  fora dels pobles, on còmodament tots poden anar amb cotxe i comprar tot el que calgui i més, ... Avui en dia, pare, qualsevol producte del món el podem tenir a qualsevol lloc del món, en qualsevol moment, al millor preu que puguis imaginar.  Tot això, gràcies a un  consum  il·limitat  d´ energia  i  recursos  no renovables i  a  preu  de “ganga”.

6.    Conte de les Taronges
  A l´ altre banda del món, hi havia un poblet que vivia del camp,  un poblet pobre que no tenia industria ni alternatives de feina, un poblet que vivia de la producció/comercialització de taronges,  un poblet amb un terratinent (cacic) que tenia grans terrenys plens de tarongers,  un cacic que aprofitant la misèria de la gent del poble aconseguia treballadors en règim d´ esclavatge  (nens i nenes, per exemple),  un terratinent que obtenia grans produccions de taronja i  es podia permetre vendre-les a grans distribuïdors a preus molt ajustats,  un cacic que comprava a preu de ganga totes les terres dels petits productors que feien “fallida” al no poder vendre les taronges al preu marcat per el terratinent,  un cacic que incorporava a les seves terres els nous “esclaus” (que abans tenien terres), ...  El país, que també era molt pobre, necessitava obtenir “divises” per poder comprar les moltes coses que no tenia:  medicaments,  tractors, benzina, ...  Per això, el país va apostà per el producte que sabien fer,  per les taronges,  i va  decidir  contractar avions comercials per fer arribar les taronges arreu del món.  Per això, va subvencionar vols comercials  i  va donar les màximes facilitats al  terratinent  per que pogués produir més i més taronges.  I aquestes  taronges van arribar al  1r món  i, per aconseguir vendre-les be, les van oferir a un preu 50% inferior al preu de venda dels productors locals.  El país taronger, finalment, va rebre les desitjades “divises” amb les que el cacic va poder comprar  tractors, benzina, ...  per produir més i més taronges,  per adquirir més terres a preu de ganga,  per incorporar nous esclaus,  per seguir enriquint-se a mans plenes, ...
  Per altre banda, els  productors de taronja del 1r món, desesperats, es van veure forçats a agafar personal immigrant sense papers, sense altes a la Seguretat Social, sense indemnitzacions per acomiadament, treballant “a destajo”, amb un salari mínim que no inclou les despeses del  menjar  i  dels barracons per dormir a prop dels camps, ...  També, van decidir vendre les taronges a les botigues sense factura, sense pagar impostos, fent economia submergida,  deixant de “mimar” tant els tarongers i la qualitat de les taronges, fent servir pesticides i  agroquímics fins al límit de lo legal e insalubre.  I així va ser com la producció de “taronges”,  aquí i allà,  va convertir-se en una activitat frenètica de producció massiva de  “coses”  per vendre,  en permanent degradació de condicions de treball  i  producció.

...  I  UNA  CRIDA !!
Indira Ghandi  ens  deia: “Hi ha recursos per satisfer les necessitats de tota la humanitat però no per satisfer l´ avarícia dels homes”.   També ens deien que “lo barat surt car“,  i  el cert es que tot s´ acaba pagant d´ una o altre manera.  La nostre Terra es finita  i  els recursos son limitats.
Així doncs,  Com pot un “Estat de Dret Democràtic” admetre en el  Mercat, en igualtats de condicions, productes obtinguts amb explotació laboral i ambiental ?
Com els  productors  que s´ esforcen en fer les coses be  tenen que vendre els seus productes al preu que fixen aquells que es  lucren  i  oprimeixen  fins al extrem al  poble  i a  la terra ?
Aquest  “Sistema”  demolidor socialment  creix (o no)  amb cada  acte nostre diari de compra:
Amics / gues: Siguem  Alternatius  en la nostre quotidianitat !!

Jordi Cordero
16/12/2010